Quan la vida es queda ‘en pausa’

“Quan portes molt temps tancat a la presó, és el món que acabes coneixent. Sortir a fora és un nou món, i també fa por, perquè pot ser cruel. És com si la vida, mentre ets a la presó, es quedés pausada. Com si res canviés. Però a fora, tot canvia“.

Aquesta és una reflexió recorrent que va sorgir en la trobada col·loqui que va protagonitzar la companyia La Baldufa després de presentar ‘Mon pare és un ogre‘ a LaSala (dissabte 13 de gener). Una xerrada que es va enriquir amb l’experiència de la Laura Gómez i Joan Coy, responsables de l’Àrea d’Acció Social de l’Ajuntament, que van ajudar a contextualitzar la temàtica, dura, que presenta l’espectacle.

A ‘Mon pare és un ogre’, l’Eduard vol recuperar la memòria del seu pare, un home a qui tothom anomenava l’Ogre, perquè estava a la presó. Un dia rep la visita d’un home que va compatir cel·la amb el seu pare. I aleshores, se n’adona que hi ha una part d’història i de matissos que no s’havien explicat mai. Ni els bons són tan bons, ni els dolents són tan dolents.

“El nostre objectiu era reflectir els sentiments d’una persona presa allà dins”, diu l’Enric Blasi, actor de la companyia, referint-se a la presó. I continua: “Nosaltres no parlem de si és innocent o culpable, no fem judicis. Intentem reflectir les emocions que es generen dins, com una persona pot ser un ogre i una persona tendra al mateix temps“. Un muntatge que es va presentar a la presó de Lleida. L’actor Carles Pijuan assegura que “els interns es van emocionar molt i ens van dir moltes coses que ens van ajudar molt. Algun no va poder acabar de veure l’obra, perquè ens va explicar que tenia 5 fills i no ho podia suportar“.

La Laura Gómez, que durant molts anys ha treballat planificant trobades entre els presos i les seves famílies, reitera aquesta idea que a la presó, és com si el temps s’aturés: “Els presos parlen com si fossin en un altre món, que tot serà fantàstic quan surtin. Però la realitat és que van perdent habilitats com a pares, perquè no estan en contacte directe amb els nens i aquesta vinculació es va perdent“.

I els espectadors, què hi van dir? En la trobada vam tenir la sort que una espectadora treballa en una presó de dones. Va felicitar La Baldufa per la sensibilitat: “Encara estic amb el cor encongit, de veritat, encara he de païr l’espectacle. Sou molt valents, uns com a companyia per fer-ho i LaSala per programar aquest espectacle i fer aquesta trobada, perquè no és fàcil agafar aquest tema, que sovint, la majoria de gent defuig“.

LaSala va iniciar amb ‘Mon pare és un ogre‘ una nova experiència: programar espectacles per a uns espectadors més grans (a partir dels 8 anys d’edat) i fer-ho en un horari adequat a aquesta edat, els dissabtes al vespre